Com es passa d’un dietari íntim un llibre d’autoajuda?
Vaig començar Perdre per guanyar com un quadern privat, com un dietari íntim. Estava molt malament: 105 kg, tabaquisme, stress, detecció d’una malaltia crònica seriosa (Síndrome de Sjögren)...
I vaig decidir que havia de fer un canvi radical en la meva vida i Perdre per guanyar sorgeix d’aquest dietari de progressos i temptatives... quan portava escrites el primer feix de pàgines vaig passar-les als meus amics més íntims i van començar a succeir coses....
Amigues mestres en feien còpies pels seus alumnes adolescents. Una amiga meva professora d’universitat en va fer una còpia per la seva mare que al seu torn en va fer una altra per la seva senyora de fer feines.
I així que circulaven còpies fotocopiades de Perdre per guanyar fins el punt que molta gent em donava les gràcies sense que jo la conegués directament.
N’hi havia que deien que els ajudava a aprimar-se, a deixar el tabac, a viure millor una separació, a enfrontar-se a la jubilació...
Amb independència del problema, me’n parlaven bé i mencionaven la qualitat literària del manuscrit. Però eren els meus amics i en pressuposava la indulgència, la condescendència i la bona fe.
No sabia si realment era un bon llibre, si era un llibre digne, d’una certa qualitat...
Jo ja estava molt agraïda al “meu llibre” perquè gràcies a ell m’havia aprimat 25 kg, havia deixat de fumar, havia superat obsessions afectives del passat i em sentia molt més ubicada com ésser humà.
Amb això n’hi havia ben bé prou, però vaig decidir posar en joc el llibre, aviam què passava... el vaig presentar al Premi Ramon Llull de literatura 2007 i en va quedar finalista... i el dia 15 de febrer va sortir al món, tant en català (Ara Llibres) com en castellà (Grijalbo).
En la seva lectura espero que hi trobis aquell esperit benefactor i sobretot d’autenticitat d’un llibre que no sabia que era un llibre fins que no li van dir els altres...
Montse Barderi
dimecres, 27 de febrer del 2008
dimecres, 20 de febrer del 2008
Jo escric per no molestar
Com deia aquell antològic text que inicia Història de dues ciutats de Dickens... adaptat per aquests moments... són els millor dies, el pitjors dies, temps de saviesa i d’ignorància, d’ombres i llums... ho tenia tot davant meu i no tenia res, anava directe al cel i anava en direcció contrària.
I és ben curiós que aquesta sensació tan ambivalent, tan paradoxal és una de les característiques que millor defineixen la nostra actualitat, la nostra societat i present. Tanta informació i a la vegada tant desconeixement, tant benestar i a la vegada tanta misèria, tant connectats i a la vegada tan aïllats els uns dels altres.
És evident que aquesta percepció individual també és fruit d’un temps i d’un entorn. I que aquesta potser és una de les primeres tasques d’algú que pretén escriure, dialogar amb el seu entorn, ser un cronista interessat de la realitat que l’envolta.
Perdre per guanyar tot i semblar molt biogràfic, molt íntim, molt de quadern privat... però també és, o vol ser, diàleg amb el present.
Més d’un 50% de la gent té sobrepes, aproximadament també aquest mateix percentatge, fumen, i un percentatge molt elevat tenen addiccions suaus com l’addicció a les relacions afectives obsessives, la feina, etc.
Jo tenia ganes de parlar d’aquestes addiccions des d’un punt de vista que anés més enllà d’una proposta de tractament.
És a dir, l’addicció com la manifestació d’un malestar individual. L’indicador que alguna cosa no rutlla en la teva vida.
I sobretot, també, amb una actitud perniciosa que té a veure amb el desig, amb el vitalisme, amb una mena d’inquietud i set de vida mal canalitzada.
Tenia ganes de parar l’atenció a tots els que practiquem o portem a terme una adicció suau, que no té a veure amb l’heroïna, el joc, la cocaïna, l’alcoholisme, etc.
Sinó amb trastorns més suaus però també que també minen molt la satisfacció vers la pròpia vida.
Dit així, es podria dir Tractatus de les adiccions suaus
Però no és un tractat, ni un assaig, ni una novel·la...
És un llibre molt inclassificable.
En primer lloc utilitzo la primera persona, no pas perquè em senti fascinada pels meus problemes, sinó perquè em sembla més honest que establir un mètode.
La vida és massa rica, diversa, gran en extensió i possibilitats com per oferir a ningú tres passes i una resolució per acabar amb un problema.
Jo m’utilitzo a mi com exemple inspirador. I no pas com un exemple edificant, compacte i que s’enlaira sense davallades... sinó com algú que retrocedeix i, sobretot, que intenta no tenir una imatge ingènua de les coses.
Una relació d’una certa maduresa amb la vida comporta compaginar l’esperança amb un cert escepticisme.
La segona qüestió és que aquest llibre té certa pretensió literària.
Perquè un llenguatge pretesament científic no crec que sàpiga sacsejar la realitat per oferir les tonalitats que volia...
Crec que un llenguatge amb certa pretensió literària fa retrunyir el món d’una manera diferent, que ens apropa més a les veritats subtils.
Sovint et sents molt més a prop de les veritats de la vida a través d’un poema que d’un informe científic.
Quines altres característiques diria que té aquest llibre?
Que toca molts temes, que dialoga amb molts autors, crec també que és un llibre molt femení.
Per exemple, moltes de nosaltres sabem passar de la metafísica a la física diària d’una forma immediata. Som capaces de parlar amb les amigues del sentit de la vida, del canvi climàtic o de la Crítica de la raó pura de Kant mentre batem els ous per fer la truita del sopar, o dient: perdona un moment que se m’enganxa la sopa.
Crec que això hi és molt en aquest llibre, et por parlar d’Aristòtil i tot d’un plegat dir-te que recordis beure un litre i mig d’aigua cada dia.
És un llibre que és molt autèntic, i crec que aquí rau la seva força. Que està escrit amb la força de voler respondre a les preguntes últimes de viure.
Crec que aquest és el meu compromís amb escriure que per escriure s’ha de dir alguna cosa més que buidar fonemes del pap. Perquè si la cara són les paraules, el seu revers és la vida.
I finalment, us podeu preguntar per què he escrit aquest llibre...
No diré que és el llibre que jo volia llegir.
Tampoc diré que tinc la pretensió d’encarar-me al gènere de l’autoajuda per revifar-lo, per provar de donar-li una nova dignitat...
Abans me l’hauria de donar a mi la mínima dignitat, abans d’intentar dignificar un gènere literari.
No, no pretenia revolucionar el gènere fent una mena de producte inclassificable entre la literatura, l’assaig, l’autoajuda, les memòries...
Jo vaig escriure aquest llibre, sincerament, per no molestar.
Sempre he patit, a més de la tendència a menjar de més, fumar i l’obsessió amorosa (que són el triangle d’addicions que presento en aquest llibre), un altre trastorn evident que és el de la incontinència escrita.
Sóc capaç de fer cartes i mails de desenes de pàgines... i lògicament, no trobava interlocutors capaços de donar resposta a la meva desmesura.
Així que vaig fer aquest llibre per no molestar a la gent que m’envolta. Per no obligar-los a dir-me res, a contestar-me poc o malament, a sentir-se incapaços de donar resposta a tanta immoderació.
A més, ben mirat trobo que un llibre és un objecte ben humil, està replegat fins que ningú no l’obra, no molesta a ningú, no emet sorolls ni llum... potser sí que en aquesta època audiovisual, un llibre és la més discreta i humil de les possibles invitacions al diàleg.
Gràcies !
Com deia aquell antològic text que inicia Història de dues ciutats de Dickens... adaptat per aquests moments... són els millor dies, el pitjors dies, temps de saviesa i d’ignorància, d’ombres i llums... ho tenia tot davant meu i no tenia res, anava directe al cel i anava en direcció contrària.
I és ben curiós que aquesta sensació tan ambivalent, tan paradoxal és una de les característiques que millor defineixen la nostra actualitat, la nostra societat i present. Tanta informació i a la vegada tant desconeixement, tant benestar i a la vegada tanta misèria, tant connectats i a la vegada tan aïllats els uns dels altres.
És evident que aquesta percepció individual també és fruit d’un temps i d’un entorn. I que aquesta potser és una de les primeres tasques d’algú que pretén escriure, dialogar amb el seu entorn, ser un cronista interessat de la realitat que l’envolta.
Perdre per guanyar tot i semblar molt biogràfic, molt íntim, molt de quadern privat... però també és, o vol ser, diàleg amb el present.
Més d’un 50% de la gent té sobrepes, aproximadament també aquest mateix percentatge, fumen, i un percentatge molt elevat tenen addiccions suaus com l’addicció a les relacions afectives obsessives, la feina, etc.
Jo tenia ganes de parlar d’aquestes addiccions des d’un punt de vista que anés més enllà d’una proposta de tractament.
És a dir, l’addicció com la manifestació d’un malestar individual. L’indicador que alguna cosa no rutlla en la teva vida.
I sobretot, també, amb una actitud perniciosa que té a veure amb el desig, amb el vitalisme, amb una mena d’inquietud i set de vida mal canalitzada.
Tenia ganes de parar l’atenció a tots els que practiquem o portem a terme una adicció suau, que no té a veure amb l’heroïna, el joc, la cocaïna, l’alcoholisme, etc.
Sinó amb trastorns més suaus però també que també minen molt la satisfacció vers la pròpia vida.
Dit així, es podria dir Tractatus de les adiccions suaus
Però no és un tractat, ni un assaig, ni una novel·la...
És un llibre molt inclassificable.
En primer lloc utilitzo la primera persona, no pas perquè em senti fascinada pels meus problemes, sinó perquè em sembla més honest que establir un mètode.
La vida és massa rica, diversa, gran en extensió i possibilitats com per oferir a ningú tres passes i una resolució per acabar amb un problema.
Jo m’utilitzo a mi com exemple inspirador. I no pas com un exemple edificant, compacte i que s’enlaira sense davallades... sinó com algú que retrocedeix i, sobretot, que intenta no tenir una imatge ingènua de les coses.
Una relació d’una certa maduresa amb la vida comporta compaginar l’esperança amb un cert escepticisme.
La segona qüestió és que aquest llibre té certa pretensió literària.
Perquè un llenguatge pretesament científic no crec que sàpiga sacsejar la realitat per oferir les tonalitats que volia...
Crec que un llenguatge amb certa pretensió literària fa retrunyir el món d’una manera diferent, que ens apropa més a les veritats subtils.
Sovint et sents molt més a prop de les veritats de la vida a través d’un poema que d’un informe científic.
Quines altres característiques diria que té aquest llibre?
Que toca molts temes, que dialoga amb molts autors, crec també que és un llibre molt femení.
Per exemple, moltes de nosaltres sabem passar de la metafísica a la física diària d’una forma immediata. Som capaces de parlar amb les amigues del sentit de la vida, del canvi climàtic o de la Crítica de la raó pura de Kant mentre batem els ous per fer la truita del sopar, o dient: perdona un moment que se m’enganxa la sopa.
Crec que això hi és molt en aquest llibre, et por parlar d’Aristòtil i tot d’un plegat dir-te que recordis beure un litre i mig d’aigua cada dia.
És un llibre que és molt autèntic, i crec que aquí rau la seva força. Que està escrit amb la força de voler respondre a les preguntes últimes de viure.
Crec que aquest és el meu compromís amb escriure que per escriure s’ha de dir alguna cosa més que buidar fonemes del pap. Perquè si la cara són les paraules, el seu revers és la vida.
I finalment, us podeu preguntar per què he escrit aquest llibre...
No diré que és el llibre que jo volia llegir.
Tampoc diré que tinc la pretensió d’encarar-me al gènere de l’autoajuda per revifar-lo, per provar de donar-li una nova dignitat...
Abans me l’hauria de donar a mi la mínima dignitat, abans d’intentar dignificar un gènere literari.
No, no pretenia revolucionar el gènere fent una mena de producte inclassificable entre la literatura, l’assaig, l’autoajuda, les memòries...
Jo vaig escriure aquest llibre, sincerament, per no molestar.
Sempre he patit, a més de la tendència a menjar de més, fumar i l’obsessió amorosa (que són el triangle d’addicions que presento en aquest llibre), un altre trastorn evident que és el de la incontinència escrita.
Sóc capaç de fer cartes i mails de desenes de pàgines... i lògicament, no trobava interlocutors capaços de donar resposta a la meva desmesura.
Així que vaig fer aquest llibre per no molestar a la gent que m’envolta. Per no obligar-los a dir-me res, a contestar-me poc o malament, a sentir-se incapaços de donar resposta a tanta immoderació.
A més, ben mirat trobo que un llibre és un objecte ben humil, està replegat fins que ningú no l’obra, no molesta a ningú, no emet sorolls ni llum... potser sí que en aquesta època audiovisual, un llibre és la més discreta i humil de les possibles invitacions al diàleg.
Gràcies !
Aquest no és un FAST BOOK
Aquest no és un “fast book” que sembla que té bon gust mentre te’l menges però que al final veus que no t’aporta res... Perdre per guanyar ha estat escrit durant 3 anys i no és un llibre que recomanaria llegir de pressa.
Aquest llibre parla de les addiccions com a primer pas per parlar del desig i del sentit de la vida.
És a dir, una vida amb sentit que incorpori la passió, les ganes, la il·lusió en allò que es faci. Sí, que es faci perquè només a través de determinades activitats la vida cobra sentit. Així doncs, viure és sobretot actuar, realitzar-se a través d’una sèrie d’activitats triades i volgudes, allò que també se’n diu les aficions i les vocacions.
Les addiccions de les quals parla aquest llibre són tres: el tabac, l’obesitat i l’obsessió afectiva.
Són tres tipus d’addiccions que he vist sovint que van juntes, tant en la meva persona com amb els altres i m’interessava treballar-les com si fossin un tot. Són unes addiccions suaus, molt esteses, que no inhabiliten la persona (a diferència de moltes altres addiccions com ara l’heroïna o l’alcohol) però sí que són suficientment pernicioses com per causar, a qui les pateix, molta insatisfacció vital.
En aquest llibre l’addicte, és a dir, el que pateix obesitat, tabaquisme, relacions sentiments conflictives... no està vist com una víctima o algú dèbil, sinó com algú amb una gran força, amb una set de vida, amb un vitalisme... que ha canalitzat malament aquesta energia.
Crec que la llavor primera d’aquest llibre sorgeix d’una història verídica que vaig sentir fa molts anys...
Era una discussió que tenien uns nutricionistes durant la segona guerra mundial, un d’ells deia que l’obesitat s’explicava únicament a través de la ingesta de calories, que era evident que en els camps de concentració no hi havia ni una persona grassa. L’altre va dir: “no és això el que importa, la pregunta clau no és si estan prims o no, la pregunta clau és si estan vius o estan morts”.
Els que estan vius són els supervivents, les constitucions fortes, els que tenen una ànsia de viure imbatible... per primera vegada vaig veure una representació positiva de l’obesitat. Aquells qui eren grassos en èpoques d’abundància eren els que sobrevivien a les llargues èpoques de carències i fam que la humanitat ha patit a llarg de la història. Els que mantenien la raça humana viva!
Vaig córrer a veure les fotos de casament dels meus pares en plena postguerra: eren dos joves atlètics, robustos i sans, envoltats de figures esfilagarsades, amb un gola que ballava dins d’un coll de camisa massa ample.
Aquest llibre és un camí per a recuperar la pròpia essència, qui sap si la dels victoriosos en èpoques de vaques magres... que senten potser un ensopiment envoltats d’un tot sense veritable substància, com ara el fast food.
Aquest no és un “fast book” que sembla que té bon gust mentre te’l menges però que al final veus que no t’aporta res... Perdre per guanyar ha estat escrit durant 3 anys i no és un llibre que recomanaria llegir de pressa.
Aquest llibre parla de les addiccions com a primer pas per parlar del desig i del sentit de la vida.
És a dir, una vida amb sentit que incorpori la passió, les ganes, la il·lusió en allò que es faci. Sí, que es faci perquè només a través de determinades activitats la vida cobra sentit. Així doncs, viure és sobretot actuar, realitzar-se a través d’una sèrie d’activitats triades i volgudes, allò que també se’n diu les aficions i les vocacions.
Les addiccions de les quals parla aquest llibre són tres: el tabac, l’obesitat i l’obsessió afectiva.
Són tres tipus d’addiccions que he vist sovint que van juntes, tant en la meva persona com amb els altres i m’interessava treballar-les com si fossin un tot. Són unes addiccions suaus, molt esteses, que no inhabiliten la persona (a diferència de moltes altres addiccions com ara l’heroïna o l’alcohol) però sí que són suficientment pernicioses com per causar, a qui les pateix, molta insatisfacció vital.
En aquest llibre l’addicte, és a dir, el que pateix obesitat, tabaquisme, relacions sentiments conflictives... no està vist com una víctima o algú dèbil, sinó com algú amb una gran força, amb una set de vida, amb un vitalisme... que ha canalitzat malament aquesta energia.
Crec que la llavor primera d’aquest llibre sorgeix d’una història verídica que vaig sentir fa molts anys...
Era una discussió que tenien uns nutricionistes durant la segona guerra mundial, un d’ells deia que l’obesitat s’explicava únicament a través de la ingesta de calories, que era evident que en els camps de concentració no hi havia ni una persona grassa. L’altre va dir: “no és això el que importa, la pregunta clau no és si estan prims o no, la pregunta clau és si estan vius o estan morts”.
Els que estan vius són els supervivents, les constitucions fortes, els que tenen una ànsia de viure imbatible... per primera vegada vaig veure una representació positiva de l’obesitat. Aquells qui eren grassos en èpoques d’abundància eren els que sobrevivien a les llargues èpoques de carències i fam que la humanitat ha patit a llarg de la història. Els que mantenien la raça humana viva!
Vaig córrer a veure les fotos de casament dels meus pares en plena postguerra: eren dos joves atlètics, robustos i sans, envoltats de figures esfilagarsades, amb un gola que ballava dins d’un coll de camisa massa ample.
Aquest llibre és un camí per a recuperar la pròpia essència, qui sap si la dels victoriosos en èpoques de vaques magres... que senten potser un ensopiment envoltats d’un tot sense veritable substància, com ara el fast food.
dimarts, 5 de febrer del 2008
Estàs a punt per perdre el tabac i guanyar salut i qualitat de vida?
Estàs a punt per perdre pes i guanyar un present de més qualitat física i emocional?
Estàs a punt per perdre algú que et fa mal i guanyar en autonomia i benestar?
Estàs a punt per perdre diners i guanyar temps?
Estàs a punt per perdre els teus prejudicis i analitzar seriosament la teva vida?
Estàs a punt per perdre l’estrès i per guanyar un present ple de possibilitats?
Aleshores....
Estàs a punt per Perdre per guanyar
Un llibre que et canviarà la vida!
Estàs a punt per perdre pes i guanyar un present de més qualitat física i emocional?
Estàs a punt per perdre algú que et fa mal i guanyar en autonomia i benestar?
Estàs a punt per perdre diners i guanyar temps?
Estàs a punt per perdre els teus prejudicis i analitzar seriosament la teva vida?
Estàs a punt per perdre l’estrès i per guanyar un present ple de possibilitats?
Aleshores....
Estàs a punt per Perdre per guanyar
Un llibre que et canviarà la vida!
Em dic Montse Barderi, vaig néixer a Sabadell l’any 1969. Però també podria dir que vaig arribar al món molt abans perquè els meus pares eren força grans quan jo vaig néixer. La meva mare Antònia em va tenir als 43 anys i el meu pare als 46. Tots dos van viure una postguerra i una vida molt dura. La meva mare va passar part de la seva infantesa a la Casa de la caritat de la ciutat, i ja casada amb el meu pare va criar les meves germanes, Núria i Anna, fent feines per les cases i treballant moltíssimes hores. El meu pare va ser abandonat per la seva mare quan tenia 2 anys i als 12 ja treballava com a cambrer. Eren persones fortes, supervivents i tenien unes prioritats diferents a les nostres. Abastir els fills materialment era la fita màxima i primera i es deixaven de banda qüestions més “supèrflues” com ara temps per jugar amb els fills i els seus estudis. Però sigui com sigui els pares sempre tenen el gran mèrit d’haver-nos col·locat al món des d’un punt de partida.
Potser per les dificultats i impediments que trobava (haver de treballar des dels 14 anys, primer en el bar de casa, després en una fàbrica de circuits electrònics integrats, després en una oficina a Barcelona i finalment, a l’Ajuntament de Sabadell...) sempre he volgut estudiar. No ha estat fàcil però avui estic contenta de tenir un batxillerat nocturn, una llicenciatura en filosofia, una dioplomatura de postgrau en periodisme, un màster en estudis de gènere.. actualment estic estudiant, ben a poc a poc, filologia, solfeig i piano, concretament blues perquè em sembla un gènere musical tan apassionat com creatiu. També faig una cosa rara que es diu Karate Do Shorin Ryu que és un art marcial molt antic que prové d’Okinawa. També faig ioga del més antic i tradicional perquè això de formar part d’un saber mil·lenari sempre m’ha agradat molt, sobretot per contrarestar aquest món d’innovacions i immediateses que m’atabala una mica.
En fi, tot el que faig està molt marcat pel desig d’aprendre, perquè el món, a banda de la ingent quantitat d’informació que ens proposa, crec que té recòndits coneixements que segueixen servint-nos per orientar-nos i omplir de sentit la nostra vida.
Algun fet extraordinari? haver-me fet cas en allò que insistia de forma recurrent una i altra vegada: escriure. Presentar-me al Premi Ramon Llull de literatura l’any 2007 i quedar-ne finalista, i a través de Pontas-Agency publicar el meu primer llibre: Perdre per guanyar a les editorials Ara Llibres i Grijalbo.
El bloc que tinc la satisfacció de presentar-vos és un bloc que vol ser una, una eina d’ajuda, d’anàlisi, de compartir experiències per aconseguir allò que només pots assolir tu. Un bloc que t’inspiri, que et resulti útil.
Per tant, en el llibre Perdre per gunanyar et proposo un seguit de reflexions i paraules per agafar la força, que només és teva, per aconseguir el que crec que és l’única cosa que compta: aprofitar el do de viure per anar més lluny en les nostres possibilitats. Aprofitar l’oportunitat de viure, sempre tant limitada en el temps, per esdevenir les persones que encara podem i volem ser.
Aprendre a perdre (pes, tabaquisme, relacions desiguals i insanes, estrès i un llarg i inacabable etcètera) per guanyar en salut i una vida més profunda i amb sentit.
Espero que ens puguem ajudar mútuament en aquest camí d’aprenentatge.
Gràcies per protagonitzar i compartir aquest bloc amb mi.
http://www.montsebarderi.com/
Potser per les dificultats i impediments que trobava (haver de treballar des dels 14 anys, primer en el bar de casa, després en una fàbrica de circuits electrònics integrats, després en una oficina a Barcelona i finalment, a l’Ajuntament de Sabadell...) sempre he volgut estudiar. No ha estat fàcil però avui estic contenta de tenir un batxillerat nocturn, una llicenciatura en filosofia, una dioplomatura de postgrau en periodisme, un màster en estudis de gènere.. actualment estic estudiant, ben a poc a poc, filologia, solfeig i piano, concretament blues perquè em sembla un gènere musical tan apassionat com creatiu. També faig una cosa rara que es diu Karate Do Shorin Ryu que és un art marcial molt antic que prové d’Okinawa. També faig ioga del més antic i tradicional perquè això de formar part d’un saber mil·lenari sempre m’ha agradat molt, sobretot per contrarestar aquest món d’innovacions i immediateses que m’atabala una mica.
En fi, tot el que faig està molt marcat pel desig d’aprendre, perquè el món, a banda de la ingent quantitat d’informació que ens proposa, crec que té recòndits coneixements que segueixen servint-nos per orientar-nos i omplir de sentit la nostra vida.
Algun fet extraordinari? haver-me fet cas en allò que insistia de forma recurrent una i altra vegada: escriure. Presentar-me al Premi Ramon Llull de literatura l’any 2007 i quedar-ne finalista, i a través de Pontas-Agency publicar el meu primer llibre: Perdre per guanyar a les editorials Ara Llibres i Grijalbo.
El bloc que tinc la satisfacció de presentar-vos és un bloc que vol ser una, una eina d’ajuda, d’anàlisi, de compartir experiències per aconseguir allò que només pots assolir tu. Un bloc que t’inspiri, que et resulti útil.
Per tant, en el llibre Perdre per gunanyar et proposo un seguit de reflexions i paraules per agafar la força, que només és teva, per aconseguir el que crec que és l’única cosa que compta: aprofitar el do de viure per anar més lluny en les nostres possibilitats. Aprofitar l’oportunitat de viure, sempre tant limitada en el temps, per esdevenir les persones que encara podem i volem ser.
Aprendre a perdre (pes, tabaquisme, relacions desiguals i insanes, estrès i un llarg i inacabable etcètera) per guanyar en salut i una vida més profunda i amb sentit.
Espero que ens puguem ajudar mútuament en aquest camí d’aprenentatge.
Gràcies per protagonitzar i compartir aquest bloc amb mi.
http://www.montsebarderi.com/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)