Com es passa d’un dietari íntim un llibre d’autoajuda?
Vaig començar Perdre per guanyar com un quadern privat, com un dietari íntim. Estava molt malament: 105 kg, tabaquisme, stress, detecció d’una malaltia crònica seriosa (Síndrome de Sjögren)...
I vaig decidir que havia de fer un canvi radical en la meva vida i Perdre per guanyar sorgeix d’aquest dietari de progressos i temptatives... quan portava escrites el primer feix de pàgines vaig passar-les als meus amics més íntims i van començar a succeir coses....
Amigues mestres en feien còpies pels seus alumnes adolescents. Una amiga meva professora d’universitat en va fer una còpia per la seva mare que al seu torn en va fer una altra per la seva senyora de fer feines.
I així que circulaven còpies fotocopiades de Perdre per guanyar fins el punt que molta gent em donava les gràcies sense que jo la conegués directament.
N’hi havia que deien que els ajudava a aprimar-se, a deixar el tabac, a viure millor una separació, a enfrontar-se a la jubilació...
Amb independència del problema, me’n parlaven bé i mencionaven la qualitat literària del manuscrit. Però eren els meus amics i en pressuposava la indulgència, la condescendència i la bona fe.
No sabia si realment era un bon llibre, si era un llibre digne, d’una certa qualitat...
Jo ja estava molt agraïda al “meu llibre” perquè gràcies a ell m’havia aprimat 25 kg, havia deixat de fumar, havia superat obsessions afectives del passat i em sentia molt més ubicada com ésser humà.
Amb això n’hi havia ben bé prou, però vaig decidir posar en joc el llibre, aviam què passava... el vaig presentar al Premi Ramon Llull de literatura 2007 i en va quedar finalista... i el dia 15 de febrer va sortir al món, tant en català (Ara Llibres) com en castellà (Grijalbo).
En la seva lectura espero que hi trobis aquell esperit benefactor i sobretot d’autenticitat d’un llibre que no sabia que era un llibre fins que no li van dir els altres...
Montse Barderi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Efectivament, com es diu al blog Perdre per guanyar no és cap fast book.
A mi m'ha encantat per diversos motius. En destacaria la valentia amb la que la protagonista afronta un doble procés: el d'enfrontar-se a ella mateixa davant unes limitacions i unes dependencies i el de l'aprenentatge que tot esforç de superació comporta.
El llibre té molt poques concesions per no dir que no en té cap. Per això és una historia tan genuïna perquè la protagonista, com la narradora, es despulla sense tapar amb tuls suggerents les misèries que tot ser humà conté en un format o altre. Així, sense cap mena d'additiu la protagonista ens endinsa en el seu propi turment-lluita fent-nos pràcticament sentir que hem conviscut una temporada amb ella i havent superat la crisi juntes. Només la seva exquisita bona redacció i un domini lèxic privilegiat alleugeren una lectura interessant que no farragosa.
Sobretot, en destaco el valor de l'aprenentatge que l'autora sap reflectir en primera persona. Penso que aprendre és una de les millors coses que pot fer l'ésser humà en aquest planeta i que mai el temps que s'hi inverteix és energia debades. El coneixement d'ella mateixa, de la duresa de la vida, afrontada des de la consciènica d'una individua adulta, intel•ligent i tenaç que té la força de triar i d'escollir la vida per guanyar en qualitat de vida i perdre toxicitats diverses és el cor d'aquesta novel•la agosarada i valenta.
Llibre molt sincer i valent, tota una declaració de principis. Molt ben argumentat amb les cites literàries que desenvolupa l'autora amb el seu pensament. Fa reflexionar en molts aspectes que no per sabuts es tenen assumits.
Montse,
Ja hi he arribat. M' ha costat amb això del compte de google, però ara estic molt contenta perquè ja em tenen més "controlada" des de "el mundo mundial". La Coloma, al meu costat, s'està fent un tip de riure i la veritat sigui dita, ella és la que s' està llegint el teu llibre. Doncs, mira, el vàrem comprar a Palma i "dos mejor que uno" i en vàrem reglar un a unes amigues (Mercè i Ilse) que estan en fase "de tot".
Ara anem (la Coloma va) per la pàgina 104 i està "coquetejant" amb mi, clar... només faltaria...
Ara ja ens hem de posar serioses perquè sembla que entrem en contacte amb Goethe i Marguerite Yourcenar, que no falti mai...
Molt bé, moltes gràcies i continuarà...
Abraçades
Mercè i Coloma
Montse i companyia,
Dic "companyia" perquè ara veig que aquests comentaris els pot llegir tothom i totdon... i tampoc sé si els penjo bé on els he de penjar o sigui que aqui queden
Salut
mercè
Hola Mercè i Coloma,
M'ha fet molta il.lusió que hàgiu escrit al bloc. Aviam si us agrada el llibre, Mercè tu ja vas llegir les galerades i la teva sapiencia i docte saviesa sempre m'ha ajudat molt no només per fer llibres sinó per funcionar a la vida, que és el més important.
Noies, gràcies per la vostra amistat que us fa comprar llibres de 4 en 4, participar en blocs sense tenir ni idea, i fer tantes coses per mi.
US ESTIMO !!!!!!!! (tampoc em fa res dir-ho davant de tothom)
Marta i Maria Josep,
Gràcies pels vostres amables i generosos comentaris.
Jo he intentat fer un llibre honest. Els assajos de Montaigne comencen dient "aquest llibre està destinats a l'home de bona fe". Sense atrevir-m’hi a comparar jo començaria dient “aquest llibre està fet de bona fe potser sense talent ni traça però de bona fe”. Com a mínim no vendre aire, oferir un treball amb una certa pretensió de ser útil.
Això juntament amb l’oportunitat d’acostar-me amb persones amb qui comparteixo els mateixos interessos i formes de veure el món em fan sentir molt afortunada.
gràcies de debò,
Montse
Publica un comentari a l'entrada