Em dic Montse Barderi, vaig néixer a Sabadell l’any 1969. Però també podria dir que vaig arribar al món molt abans perquè els meus pares eren força grans quan jo vaig néixer. La meva mare Antònia em va tenir als 43 anys i el meu pare als 46. Tots dos van viure una postguerra i una vida molt dura. La meva mare va passar part de la seva infantesa a la Casa de la caritat de la ciutat, i ja casada amb el meu pare va criar les meves germanes, Núria i Anna, fent feines per les cases i treballant moltíssimes hores. El meu pare va ser abandonat per la seva mare quan tenia 2 anys i als 12 ja treballava com a cambrer. Eren persones fortes, supervivents i tenien unes prioritats diferents a les nostres. Abastir els fills materialment era la fita màxima i primera i es deixaven de banda qüestions més “supèrflues” com ara temps per jugar amb els fills i els seus estudis. Però sigui com sigui els pares sempre tenen el gran mèrit d’haver-nos col·locat al món des d’un punt de partida.
Potser per les dificultats i impediments que trobava (haver de treballar des dels 14 anys, primer en el bar de casa, després en una fàbrica de circuits electrònics integrats, després en una oficina a Barcelona i finalment, a l’Ajuntament de Sabadell...) sempre he volgut estudiar. No ha estat fàcil però avui estic contenta de tenir un batxillerat nocturn, una llicenciatura en filosofia, una dioplomatura de postgrau en periodisme, un màster en estudis de gènere.. actualment estic estudiant, ben a poc a poc, filologia, solfeig i piano, concretament blues perquè em sembla un gènere musical tan apassionat com creatiu. També faig una cosa rara que es diu Karate Do Shorin Ryu que és un art marcial molt antic que prové d’Okinawa. També faig ioga del més antic i tradicional perquè això de formar part d’un saber mil·lenari sempre m’ha agradat molt, sobretot per contrarestar aquest món d’innovacions i immediateses que m’atabala una mica.
En fi, tot el que faig està molt marcat pel desig d’aprendre, perquè el món, a banda de la ingent quantitat d’informació que ens proposa, crec que té recòndits coneixements que segueixen servint-nos per orientar-nos i omplir de sentit la nostra vida.
Algun fet extraordinari? haver-me fet cas en allò que insistia de forma recurrent una i altra vegada: escriure. Presentar-me al Premi Ramon Llull de literatura l’any 2007 i quedar-ne finalista, i a través de Pontas-Agency publicar el meu primer llibre: Perdre per guanyar a les editorials Ara Llibres i Grijalbo.
El bloc que tinc la satisfacció de presentar-vos és un bloc que vol ser una, una eina d’ajuda, d’anàlisi, de compartir experiències per aconseguir allò que només pots assolir tu. Un bloc que t’inspiri, que et resulti útil.
Per tant, en el llibre Perdre per gunanyar et proposo un seguit de reflexions i paraules per agafar la força, que només és teva, per aconseguir el que crec que és l’única cosa que compta: aprofitar el do de viure per anar més lluny en les nostres possibilitats. Aprofitar l’oportunitat de viure, sempre tant limitada en el temps, per esdevenir les persones que encara podem i volem ser.
Aprendre a perdre (pes, tabaquisme, relacions desiguals i insanes, estrès i un llarg i inacabable etcètera) per guanyar en salut i una vida més profunda i amb sentit.
Espero que ens puguem ajudar mútuament en aquest camí d’aprenentatge.
Gràcies per protagonitzar i compartir aquest bloc amb mi.
http://www.montsebarderi.com/
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Hola Montse,
He comprar el teu llibre perdre per guanyar. Malhauradament només l´he trovat en castellà. Treballo com a psicòleg en una unitat especialitzada en el tractament de conductes addictives. Penso recomenar molt el teu llibre, el trovo molt "currat", i plé de cites d´en Confucio, un dels "xinesos" preferits. Bé, moltes felicitats.
Antoni
Ostres Antoni, moltes gràcies !
És un gran recolzament el teu missatge i significa molt per mi.
En català està a Ara Llibres i en castellà a Grijalbo.
Jo he arribat a pesar 109 quilos, tenia obesitat mòrbida, fumava moltíssim... desesperada vaig anar a una clínica especialitzada de Badalona i em van dir que no podria aconseguir-ho i que el millor era que intentés engreixar-me una mica més, que només em faltaven uns 10 quilos perquè m’entrés l’operació de reducció d’estómac per la seguretat social. Aquests dies que han mort algunes noies per l’operació, que com a totes les operacions sempre tenen un risc... doncs penses que potser s’hauria de treballar des d’altres perspectives: més de dins cap a fora, més de l’entorn, més del sentit de la vida...
Jo m’utilitzo a mi mateixa com a camp de proves, no pas perquè estigui fascinada per mi sinó perquè em resulto un bon pont per arribar als altres. L’interessant és que partint de mi la gent pensi amb ella mateixa. No he volgut fer un llibre d’autoajuda gens normal, em sembla massa prepotent donar instruccions, establir itineraris...
Gràcies per recomanar el llibre. Piaget va fer les famoses etapes pedagògiques utilitzant els seus fills, el psiquiatre austríac Víktor Frankl va escriure l’Home en busca de sentit directament de les seves experiències als camps de concentració. Està bé donar la veu a algú que pateix una addicció perquè com saps molt bé la col•laboració, la consciència, la responsabilitat del qui pateix l’addicció són claus per intentar alguna cosa que funcioni.
Això és el que vol aquest llibre: esperonar qui pateix una addicció suau (més de la meitat de la població pateix sobrepès, tabaquisme, relacions afectives conflictives reiterades...) no només per vèncer aquesta addicció sinó sobretot per establir una vida amb sentit, amb contingut... i una part molt important i essencial és enamorar-se del fet d’estar vius, de les possibilitats i oportunitats que això comporta. No trobes?
Per això aquest llibre està escrit de forma força literària perquè crec que la literatura fa ressonar unes veritats subtils potser amagades per un llenguatge més pretesament clar i neutral. No t’ha dit algunes vegades més de tu mateix un bon poema que un tractat?
Una abraçada Antoni i t’estic molt agraïda per la teva generositat!
Per qualsevol cosa aquí em tens.
Montse Barderi
Hola Montse, m acabo de comprar el llibre i estic totalment encantada, malgrat que no soc lectora asidua d aquest tipus de llibres, he quedat enganxada totalment al teu Perdre per guanyar, de debó que es boníssim i s ha convertit amb el meu llibre de capçalera.
Moltes grácies.
hola, m he llegit el teu llibre i m'ha encantat. a més és un llibre que realment ajudarà molt a la gent com jo. gent que quan comencem un règim al cap del temps sense motiu ens desmotivem , i despres de tant de temps ens resignem.
ara puc dir que ja estic preparada de veritat per canviar els meus hàbits i la meva vida.
a més quan estas aixi et sents molt sol
gràcies per fer-me sentir acompanyada
anna
Hola Tatiana,
Gràcies pel teu comentari, molta gent m'ho ha dit això: que el tenen i l'obren i el llegeixen per alguna part.
També altres m'han dit que els serveix per altres coses que per no menjar o deixar de fumar, que els va bé per començar la jubilació o perquè han perdut la feina o perquè no acaben d'estar bé i volen fer un canvi de direcció.
Estic molt contenta que et sigui útil i "llibre de capçalera" és un títol que supera totes les meves expectatives!
Gràcies de nou!
Montse
Hola Anna,
M’ha fet molta il•lusió el teu missatge perquè això és precisament el que pretenc: que la gent se’l llegeixi però sobretot que tanqui el llibre i pensi en ell mateix.
Crec, sincerament, que cal fer un canvi radical i no estar bé, fer règim, deixar-ho, tenir allò sempre present.... és molt dur, i sempre he cregut que les persones ens mereixem tenir problemes nous.
Sobretot, recorda que només una vida de qualitat pot tirar endavant els propis reptes, per tant, mira d’estar el màxim de bé, de fer els canvis necessaris per estar més bé.
Per altra banda, recorda també que la gent amb addiccions estem plens de força només que l’hem canalitzada malament i si aquesta energia i set de vida aconsegueixes que circuli per la via adequada aconseguiràs moltes coses, però de totes elles la més important és que et faràs amiga del temps que et queda per viure.
Gràcies Anna i aquí estic pel que vulguis !
Montse
Hola, Montse!
En primer lloc, et vull felicitar sincerament pel meravellós llibre que has escrit.
Sóc la Darina, una jove psicòloga que té, des de fa temps, la intuïció de que les coses són més senzilles del que pensem: es tracta de no tenir por, d'obrir-se al món i a un mateix i, des d'aquí, viure la vida contra la que reneguem constantment. El que més desitjo en aquesta vida és poder arribar a viure des d'aquesta senzillesa de la qual parlo amb facilitat i també integrar-la en la meva feina diaria, transmetre aquesta alegria de viure. He de reconéixer, però, que tot sovint em desanimo per l'estrés constant que ens envolta, el pessimisme que es respira arreu, la depressió, les addiccions... Jo mateixa perdo el nord de vegades, i llavors ja no veig res clar. Però continuament em trobo amb persones que em confirmen la meva intuïció: val la pena viure la vida des d'un mateix, fer alguna cosa que no sigui desinflar-me en el sofà i fumar un cigarret rere l'altre. Tu ets una d'aquestes persones.
Crec que has escrit aquest llibre amb el cor obert, per això jo també t'escric amb franquesa. Has impregnat el llibre amb una part tant important i autèntica de tu, que, després d'haver-te llegit i rellegit tres o quatre vegades en català i en castellà, tinc la sensació de conéixer-te. És com si t'haguessis ficat al cap de tots nosaltres (éssers vius cansats i tristos) i haguessis tret a la llum monstres amagats.
Et desitjo molta "felicitat quotidiana"!
Moltíssimes gràcies pel teu comentari... dóna sentit al llibre i als tres anys d'escriure'l.. una forta abraçada i espero que m'escriguis i seguim en contacte info@montsebarderi.com
Hola, Montse,
quina alegria xerrar amb tu, ni que sigui virtualment!
De fet vaig provar d'enviar-te un correu, però no sé què passa amb la teva direcció que el meu mail m'és retornat constanment.
Ah, se'm va oblidar de comentar que aquest llibre l'he recomenat a "tort i a dret", a fumadors i no fumadors, obesos i no obesos, deprimits i no deprimits... A veure si algú em fa cas i, a partir del teu llibre i de la pròpia inspiració decideix de deixar el victimisme de banda!
Estimada Darina, aleshores, escriu-me a mbarderi@drac.com, encara que sigui per dir-me hola, així ja tindré el teu mail.
Gràcies!!
Montse Barderi
Publica un comentari a l'entrada