Perdre per guanyar

Jo escric per no molestar

Com deia aquell antològic text que inicia Història de dues ciutats de Dickens... adaptat per aquests moments... són els millor dies, el pitjors dies, temps de saviesa i d’ignorància, d’ombres i llums... ho tenia tot davant meu i no tenia res, anava directe al cel i anava en direcció contrària.

I és ben curiós que aquesta sensació tan ambivalent, tan paradoxal és una de les característiques que millor defineixen la nostra actualitat, la nostra societat i present. Tanta informació i a la vegada tant desconeixement, tant benestar i a la vegada tanta misèria, tant connectats i a la vegada tan aïllats els uns dels altres.

És evident que aquesta percepció individual també és fruit d’un temps i d’un entorn. I que aquesta potser és una de les primeres tasques d’algú que pretén escriure, dialogar amb el seu entorn, ser un cronista interessat de la realitat que l’envolta.

Perdre per guanyar tot i semblar molt biogràfic, molt íntim, molt de quadern privat... però també és, o vol ser, diàleg amb el present.

Més d’un 50% de la gent té sobrepes, aproximadament també aquest mateix percentatge, fumen, i un percentatge molt elevat tenen addiccions suaus com l’addicció a les relacions afectives obsessives, la feina, etc.

Jo tenia ganes de parlar d’aquestes addiccions des d’un punt de vista que anés més enllà d’una proposta de tractament.

És a dir, l’addicció com la manifestació d’un malestar individual. L’indicador que alguna cosa no rutlla en la teva vida.

I sobretot, també, amb una actitud perniciosa que té a veure amb el desig, amb el vitalisme, amb una mena d’inquietud i set de vida mal canalitzada.

Tenia ganes de parar l’atenció a tots els que practiquem o portem a terme una adicció suau, que no té a veure amb l’heroïna, el joc, la cocaïna, l’alcoholisme, etc.

Sinó amb trastorns més suaus però també que també minen molt la satisfacció vers la pròpia vida.

Dit així, es podria dir Tractatus de les adiccions suaus

Però no és un tractat, ni un assaig, ni una novel·la...

És un llibre molt inclassificable.

En primer lloc utilitzo la primera persona, no pas perquè em senti fascinada pels meus problemes, sinó perquè em sembla més honest que establir un mètode.

La vida és massa rica, diversa, gran en extensió i possibilitats com per oferir a ningú tres passes i una resolució per acabar amb un problema.

Jo m’utilitzo a mi com exemple inspirador. I no pas com un exemple edificant, compacte i que s’enlaira sense davallades... sinó com algú que retrocedeix i, sobretot, que intenta no tenir una imatge ingènua de les coses.

Una relació d’una certa maduresa amb la vida comporta compaginar l’esperança amb un cert escepticisme.


La segona qüestió és que aquest llibre té certa pretensió literària.

Perquè un llenguatge pretesament científic no crec que sàpiga sacsejar la realitat per oferir les tonalitats que volia...

Crec que un llenguatge amb certa pretensió literària fa retrunyir el món d’una manera diferent, que ens apropa més a les veritats subtils.

Sovint et sents molt més a prop de les veritats de la vida a través d’un poema que d’un informe científic.

Quines altres característiques diria que té aquest llibre?

Que toca molts temes, que dialoga amb molts autors, crec també que és un llibre molt femení.

Per exemple, moltes de nosaltres sabem passar de la metafísica a la física diària d’una forma immediata. Som capaces de parlar amb les amigues del sentit de la vida, del canvi climàtic o de la Crítica de la raó pura de Kant mentre batem els ous per fer la truita del sopar, o dient: perdona un moment que se m’enganxa la sopa.

Crec que això hi és molt en aquest llibre, et por parlar d’Aristòtil i tot d’un plegat dir-te que recordis beure un litre i mig d’aigua cada dia.

És un llibre que és molt autèntic, i crec que aquí rau la seva força. Que està escrit amb la força de voler respondre a les preguntes últimes de viure.

Crec que aquest és el meu compromís amb escriure que per escriure s’ha de dir alguna cosa més que buidar fonemes del pap. Perquè si la cara són les paraules, el seu revers és la vida.

I finalment, us podeu preguntar per què he escrit aquest llibre...

No diré que és el llibre que jo volia llegir.

Tampoc diré que tinc la pretensió d’encarar-me al gènere de l’autoajuda per revifar-lo, per provar de donar-li una nova dignitat...

Abans me l’hauria de donar a mi la mínima dignitat, abans d’intentar dignificar un gènere literari.

No, no pretenia revolucionar el gènere fent una mena de producte inclassificable entre la literatura, l’assaig, l’autoajuda, les memòries...

Jo vaig escriure aquest llibre, sincerament, per no molestar.

Sempre he patit, a més de la tendència a menjar de més, fumar i l’obsessió amorosa (que són el triangle d’addicions que presento en aquest llibre), un altre trastorn evident que és el de la incontinència escrita.

Sóc capaç de fer cartes i mails de desenes de pàgines... i lògicament, no trobava interlocutors capaços de donar resposta a la meva desmesura.

Així que vaig fer aquest llibre per no molestar a la gent que m’envolta. Per no obligar-los a dir-me res, a contestar-me poc o malament, a sentir-se incapaços de donar resposta a tanta immoderació.

A més, ben mirat trobo que un llibre és un objecte ben humil, està replegat fins que ningú no l’obra, no molesta a ningú, no emet sorolls ni llum... potser sí que en aquesta època audiovisual, un llibre és la més discreta i humil de les possibles invitacions al diàleg.

Gràcies !